RUTA L'ABDET - MORRO REGALL
Una crònica de Gabi Llinares ... Un Highlander de agarrate los machos
No volieu crònica, doncs nyas, tres taces!!!
Gràcies a tots per la felicitació del meu aniversari. Com a castic, he decidit fer jo mateix la crònica de la ruteta del Dissabte passat. Agafeu-se els matxos que “ahí va eso”!!!
RAJOLACO DEL 15!!
Dissabte 8:30, L’Abdet, un poblet que pareix un “poble fantasma”, ningú per els carrers, cases tancades, bars tancats però 7 intrèpids matiners que sem proposat trencar la pau d’una localitat que va despertant-se a poc a poc.
Som Vicent, Jose i Jose (Chori) per part dels Roteros, i Rafa, Victor, Chafer i jo per part dels Alcoians, els Higlanders, com ells ens anomenen!. Mentre anem descarregant i muntant les besicletes, al fons, el pantà de Guadalest ens acompanya calmat i, a lo lluny, el Mediterrani, com un espill, reflexa els primers destells del sol amb un espectacle difícil d’igualar.
Comencem a pedalejar i de seguida s’aprècia lo que sens ve damunt, unes costeretes de collons!. Anem ciclant per una carretereta asfaltada, entre els ametlers florits i amb el nostre objectiu, el Morro Regall al fons. El desnivell que ens espera s’endevina molt exigent. Així i tot, es un verdader plaer gaudir del soroll que fa el riuet que ens acompanyarà aquest primer tram.
De seguida, el primer susto, el Chori s’enganxa amb un arbret que esta a punt de fer-lo caure al riuet, encara que es el mateix arbret el que evita la caiguda ja que Chori s’agafa a ell amb força.
Creuem el riuet on comença la primera pujada forta. Es una sendeta pedregosa que serpenteja entre els pins i que hem de fer espentant en la seua major part. Es podria ciclar bona part, però acaben de començar i la “botifarra” es llarga, hem d’anar conservant les forces!. La sendeta desemboca en una pista que passa pel costat d’un mas aïllat, on les dones i els xiquets ixen a veure que passa ja que els gossets no paren de lladrar.
Anem seguint la pista per a buscar el accés natural ciclable que s’agafa dalt del port de Confrides, però el “ritme Rotero” va castigant el rellotge i les llums de la reserva van encenetse, sobre tot les de Victor que sent com la seua amiga “Mariu” li crida desesperada desde la motxila. Fem una paradeta per agafar forces i de seguida prenem una sendeta, prou tancada en algun tram, que, després d’un rebolconet dels meus, ens porta directament al “Rincón del Olvido”.
Des d’ací fins al encreuament on es deixem el pic de Serrella a l’esquerra, poc que destacar, una pista ampla amb una pujada constant però no massa empinada, i amenitzada per les xarrades impagables del Xore que, a falta de Tino, bo es Victor per a clavar-se amb ell; Sense ells dos aquests ratets serien molt avorrits!.
Una vegada dalt, segon torn de menjador! Bocates, barretes, dàtils.... El Chàfer aprofita la neu que encara queda en algun rogle per omplir-se el Camelback. L’avisem de que vaja en cuidao, no li agarre una cagalera, però no li queda molta aigua, fa molta calor i encara ens queda lo mes dur de la ruta.
El temps va passant però la companyia es bona, i no hi ha cap pressa en tornar a agafar la bici, però ens fem l’ànim i agafem direcció a la Font Roja de Serrella, que ens deixem a l’esquerra i prenem camí del Collat de Borrell. Impresionant!, la vista des de ací es espectacular, el Medierrani al fons, el pic del Pla de la Casa a l’esquerra i la vall per on feia un ratet pedaletjavem, als nostres peus!. No ho fem massa llarg i tirem cap a la pedrera (el canchal!!!) que envolta al pic del Pla de la Casa amb els aguilots i les penyes majestuoses com a únics espectadors. De segur que si poguessin parlar, sonats no, lo de després ens dirien!.
Una vegada tenim el Pla de la Casa a la nostra esquena, el pròxim objectiu que ens fixem es el d’un pinet solitari i avorrit que difícilment es distinguix al llom del Morro Regall al Pic de la Mallada del Llop. No deu de estar a mes d’un kilòmetre i mig, però hi ha un barranc pel mig que no ens ho posarà gens fàcil.
Tornem a posar-se a pedaletjar, però no per molt temps; De seguida el camí s’empina i s’endintra entre les pedreres que protegeixen La Mallada del Llop de visites inoportunes. Una altra vegada, bicicleta al coll i camí pa ca dalt. Pareixem contrabandistes de bicicletes portejant una valuosa carrega. La conversa es transforma en pensament mentre el so del xafigar de les pedres compensa l’esforç de la pujada. Qui ma manat acudir hui a aquesta ruta, lo be que haguera estat jo al Montcabrer!!!. Es el pensament que una i altra vegada s’acudix pel meu cap, però que desapareix per complet una vegada coronem, no sense abans haver fet una semi-escalada per un lloc un tant perillos. Jordi, a veure si ens poses una cadeneta de passamans com la que vares posar en la sendeta de la Perrera!.
Només arribe dalt, m’aspatarre per a agafar aire, han segut uns pocs metres, però amb un desnivell i una dificultat importants. Quan per fi puc alçar la vista, em done compte de per que m’encanta aquest esport, la recompensa sempre supera a qualsevol esforç!. Tot al voltant es poden contemplar els pics mes elevats de la província, Montcabrer, Migjorn, Aitana, Bèrnia, Montgó...... A la costa es distinguixen le poblacions de Dènia, Oliva, Gandia, i a tir de pedra, Famorca per un costat i tota la vall Guadalest per l’altre. A mes a mes, ara ve lo bo!, una baixadeta per fi!!!!.
Així que, després d’un mereixcut descans, sillins abaix, proteccions als genolls i als colzes, una miradeta respectuosa a la pendent, i “to pabajo”. Anem prou en compte doncs el desnivell es important, encara que de seguida sen a donem de que tècnicament no es massa complicada. Molta pedreta solta, matolls, argilages i un fum de possibles tajectòries. Sembla mes be una “miniavalanche”, cadascú pel seu camí!. Total, que lo que ens ha costat quasi una hora per pujar, en 5 menuts ja estem baix.
Ara falta trobar la senda que Vicent molt laboriosament ha confeccionat des de el Google. No se com l’ha pogut trobar al Google, si des de terra quasi que no es veu!. En fi, això dels GPS’s es un invent i ens situa sobre el track de seguida. Comença la baixada final!. Es una senda divertida, entre matolls de Romer i argilagues que, sense massa inclinació, es deixa dominar prou fàcilment. De quant en quant algun obstacle, algun escaló ens avisa per a que no ens confiem, que no li podem perdre el respecte a la serra ni un sol segon. En això que, darrere d’una penya i baix d’unes carrasques, uns excursionistes s’han parat a protegir-se del sol i a prendre un mosset. Es tard i les nostres panxes ja fa temps que han acabat amb el combustible que els havíem donat.
La sendeta desemboca en una pista que ens fa perdre altitud molt ràpidament fins a que en prenem una de nova a ma esquerra i que ens portarà directament al riu on feia unes hores abans que havíem passat i en el que Chàfer es llança ara de cap per beure ja que fa prou temps que s’ha quedat sec. En aquest últim tram de descens, es Vicent qui amb un descuit, sen ix de la traçà i acaba amb els ous sobre la potència y el baggie completament esgarrat.
Poc mes que contar, son les 15:40 quan arribem als cotxes i una mitja lluna de felicitat adorna els nostres caretos cremats pel sol. Ha sigut un dia esplèndid, amb molt bona companyia i amb un paratge difícil de superar. Ara, a pensar en la pròxima!
No volieu crònica, doncs nyas, tres taces!!!
Gràcies a tots per la felicitació del meu aniversari. Com a castic, he decidit fer jo mateix la crònica de la ruteta del Dissabte passat. Agafeu-se els matxos que “ahí va eso”!!!
RAJOLACO DEL 15!!
Dissabte 8:30, L’Abdet, un poblet que pareix un “poble fantasma”, ningú per els carrers, cases tancades, bars tancats però 7 intrèpids matiners que sem proposat trencar la pau d’una localitat que va despertant-se a poc a poc.
Som Vicent, Jose i Jose (Chori) per part dels Roteros, i Rafa, Victor, Chafer i jo per part dels Alcoians, els Higlanders, com ells ens anomenen!. Mentre anem descarregant i muntant les besicletes, al fons, el pantà de Guadalest ens acompanya calmat i, a lo lluny, el Mediterrani, com un espill, reflexa els primers destells del sol amb un espectacle difícil d’igualar.
Comencem a pedalejar i de seguida s’aprècia lo que sens ve damunt, unes costeretes de collons!. Anem ciclant per una carretereta asfaltada, entre els ametlers florits i amb el nostre objectiu, el Morro Regall al fons. El desnivell que ens espera s’endevina molt exigent. Així i tot, es un verdader plaer gaudir del soroll que fa el riuet que ens acompanyarà aquest primer tram.
De seguida, el primer susto, el Chori s’enganxa amb un arbret que esta a punt de fer-lo caure al riuet, encara que es el mateix arbret el que evita la caiguda ja que Chori s’agafa a ell amb força.Creuem el riuet on comença la primera pujada forta. Es una sendeta pedregosa que serpenteja entre els pins i que hem de fer espentant en la seua major part. Es podria ciclar bona part, però acaben de començar i la “botifarra” es llarga, hem d’anar conservant les forces!. La sendeta desemboca en una pista que passa pel costat d’un mas aïllat, on les dones i els xiquets ixen a veure que passa ja que els gossets no paren de lladrar.
Anem seguint la pista per a buscar el accés natural ciclable que s’agafa dalt del port de Confrides, però el “ritme Rotero” va castigant el rellotge i les llums de la reserva van encenetse, sobre tot les de Victor que sent com la seua amiga “Mariu” li crida desesperada desde la motxila. Fem una paradeta per agafar forces i de seguida prenem una sendeta, prou tancada en algun tram, que, després d’un rebolconet dels meus, ens porta directament al “Rincón del Olvido”.
Des d’ací fins al encreuament on es deixem el pic de Serrella a l’esquerra, poc que destacar, una pista ampla amb una pujada constant però no massa empinada, i amenitzada per les xarrades impagables del Xore que, a falta de Tino, bo es Victor per a clavar-se amb ell; Sense ells dos aquests ratets serien molt avorrits!.
Una vegada dalt, segon torn de menjador! Bocates, barretes, dàtils.... El Chàfer aprofita la neu que encara queda en algun rogle per omplir-se el Camelback. L’avisem de que vaja en cuidao, no li agarre una cagalera, però no li queda molta aigua, fa molta calor i encara ens queda lo mes dur de la ruta.
El temps va passant però la companyia es bona, i no hi ha cap pressa en tornar a agafar la bici, però ens fem l’ànim i agafem direcció a la Font Roja de Serrella, que ens deixem a l’esquerra i prenem camí del Collat de Borrell. Impresionant!, la vista des de ací es espectacular, el Medierrani al fons, el pic del Pla de la Casa a l’esquerra i la vall per on feia un ratet pedaletjavem, als nostres peus!. No ho fem massa llarg i tirem cap a la pedrera (el canchal!!!) que envolta al pic del Pla de la Casa amb els aguilots i les penyes majestuoses com a únics espectadors. De segur que si poguessin parlar, sonats no, lo de després ens dirien!.
Una vegada tenim el Pla de la Casa a la nostra esquena, el pròxim objectiu que ens fixem es el d’un pinet solitari i avorrit que difícilment es distinguix al llom del Morro Regall al Pic de la Mallada del Llop. No deu de estar a mes d’un kilòmetre i mig, però hi ha un barranc pel mig que no ens ho posarà gens fàcil.
Tornem a posar-se a pedaletjar, però no per molt temps; De seguida el camí s’empina i s’endintra entre les pedreres que protegeixen La Mallada del Llop de visites inoportunes. Una altra vegada, bicicleta al coll i camí pa ca dalt. Pareixem contrabandistes de bicicletes portejant una valuosa carrega. La conversa es transforma en pensament mentre el so del xafigar de les pedres compensa l’esforç de la pujada. Qui ma manat acudir hui a aquesta ruta, lo be que haguera estat jo al Montcabrer!!!. Es el pensament que una i altra vegada s’acudix pel meu cap, però que desapareix per complet una vegada coronem, no sense abans haver fet una semi-escalada per un lloc un tant perillos. Jordi, a veure si ens poses una cadeneta de passamans com la que vares posar en la sendeta de la Perrera!.
Només arribe dalt, m’aspatarre per a agafar aire, han segut uns pocs metres, però amb un desnivell i una dificultat importants. Quan per fi puc alçar la vista, em done compte de per que m’encanta aquest esport, la recompensa sempre supera a qualsevol esforç!. Tot al voltant es poden contemplar els pics mes elevats de la província, Montcabrer, Migjorn, Aitana, Bèrnia, Montgó...... A la costa es distinguixen le poblacions de Dènia, Oliva, Gandia, i a tir de pedra, Famorca per un costat i tota la vall Guadalest per l’altre. A mes a mes, ara ve lo bo!, una baixadeta per fi!!!!.
Així que, després d’un mereixcut descans, sillins abaix, proteccions als genolls i als colzes, una miradeta respectuosa a la pendent, i “to pabajo”. Anem prou en compte doncs el desnivell es important, encara que de seguida sen a donem de que tècnicament no es massa complicada. Molta pedreta solta, matolls, argilages i un fum de possibles tajectòries. Sembla mes be una “miniavalanche”, cadascú pel seu camí!. Total, que lo que ens ha costat quasi una hora per pujar, en 5 menuts ja estem baix.
Ara falta trobar la senda que Vicent molt laboriosament ha confeccionat des de el Google. No se com l’ha pogut trobar al Google, si des de terra quasi que no es veu!. En fi, això dels GPS’s es un invent i ens situa sobre el track de seguida. Comença la baixada final!. Es una senda divertida, entre matolls de Romer i argilagues que, sense massa inclinació, es deixa dominar prou fàcilment. De quant en quant algun obstacle, algun escaló ens avisa per a que no ens confiem, que no li podem perdre el respecte a la serra ni un sol segon. En això que, darrere d’una penya i baix d’unes carrasques, uns excursionistes s’han parat a protegir-se del sol i a prendre un mosset. Es tard i les nostres panxes ja fa temps que han acabat amb el combustible que els havíem donat.
La sendeta desemboca en una pista que ens fa perdre altitud molt ràpidament fins a que en prenem una de nova a ma esquerra i que ens portarà directament al riu on feia unes hores abans que havíem passat i en el que Chàfer es llança ara de cap per beure ja que fa prou temps que s’ha quedat sec. En aquest últim tram de descens, es Vicent qui amb un descuit, sen ix de la traçà i acaba amb els ous sobre la potència y el baggie completament esgarrat.
Poc mes que contar, son les 15:40 quan arribem als cotxes i una mitja lluna de felicitat adorna els nostres caretos cremats pel sol. Ha sigut un dia esplèndid, amb molt bona companyia i amb un paratge difícil de superar. Ara, a pensar en la pròxima!
Entradas
Siempre con vuestro permiso, me he decidido a colgar la divertida cronica de nuestro compañero Gabi sobre la ruta del pasado sabado.
ResponderEliminarMuy buena cronica!!!. Aunque hay que editarla un poquito, je, je, je....
ResponderEliminarMenos mal que no fui, porque las 15:40 hubieran sido muelte para mi.
Oooooolé!!!!! no ha perdut detall
ResponderEliminarMagnífica primera entrada Sr Xore, felicitacions a un bon biker però millor persona, el Sr.Gabi.
Bona gent esta de les Highlands que caminan por los canchales!! :D
Que buena crónica!!!
ResponderEliminarSí señor, refleja a la perfección lo vivido.
De hecho si no me hubieran ayudado él (Gabi) y Victor a levantarme, todavía seguría enganchado del abret, para no caer al riuet, juas, juas, de buen chapuzón me libré)
Un placer rotar con los Highlandeses.
Se te cayó ahí la "b", Chori? :P
ResponderEliminarJuas, juas, es muy posible, pero tras ésta crónica tan detallada, en la que no falta detalle, la pérdida de una "b" es totalmente comprensible.
ResponderEliminarBueno, después de una reestructuración completa de la entrada (no te preocupes, Rafa), he podido leer la crónica detalladísima de Gabi. Molt bona!!
ResponderEliminarAhora, como bien dice, a pensar en la próxima!!
Y viendo la hora de llega, y ya que parte de la ruta del dia 10 se hizo este fin de semana pasado, nos dara el dia 10 tiempo a hacer todo lo programado?.
ResponderEliminarPues claro, Juan. No ves que los alcoyanos estos son unos lastres? :D
ResponderEliminarPues si que lo tienes claro tu el tema.....
ResponderEliminarY para este fin de semana, era Zam quien proponia el tema, o que?.
Y volviendo al tema de lo del dia 10, la otra vez que hicimos esa ruta, ya teniamos horario de verano. Por eso digo si daria tiempo a hacer la ruta.
ResponderEliminarOjo, que eso no quiere decir que no quiera hacerla, que no se me entienda mal.
Chori Vs Chorbi
ResponderEliminarNo sé Juan.
ResponderEliminarJoer que parao que esta esto..... Por lo que se ve, nadie rota este fin de semana.....
ResponderEliminarServidora este finde no tica. Me prepararé mentalmente pal que viene. :)
ResponderEliminarBueno, pues yo en principio si que tengo ganas de salir. Si alguno tambien tiene ganas de salir, pues que lo diga. Y en caso contrario, pues me quedare descansando. Pero la verdad, es que menudo plan que se ve.....
ResponderEliminarBon dia!
ResponderEliminarYo en principio sí saldré. Aunque no voy a proponer nada, ya que la peque la tenemos enferma toda la semana, así que dependerá hasta la última hora cómo vea el panorama para salir o no.
Juan, creo que es mejor (puesto que tú sales seguro), que lances una convocatoria con alguna propuesta, y así que la gente manifieste si va o no.
Vamos, como siempre.
02/03/12 08:36
Juanele convocatoria!!
ResponderEliminar"Si el colocar convocatoria o no es lo de menos.....". Lo digo porque aqui la gente no dice nada de si va a salir o no, o le viene bien rotada por la zona o pillar coches. No se si se me entiende.....
ResponderEliminarLo unico que se espera, es que la gente diga algo. Y ultimamente, tela marinera..... Bueno, no digo nada mas.
Bon dia tropa.
ResponderEliminarYo hasta hace cinco minutos mañana sí rotaba, pero me han llamado unos amigos y a las 12 tengo que estar en el parque del Oeste con toda la family bien aseaos (historietas para un regalo a un amigo).
Así que yo mañana NO ROTO.
Es posible que haga alguna rallymanada dominical.
Seguiremos informando ...
Bueno, vamos a ver, yo tengo intención de rotar, y como proposición tengo pensado en terminar aquella que hicimos por Biar, pero hasta última hora no sabre cierto si podré rotar o no, ya que hoy mi paloma está no se qué, y cómo que estamos en vilo, así que si esta tarde no hay convocatoria, a última hora de la tarde la colgaré yo, pero vamos esa es mi propuesta pero que me amoldo a lo que sea mientras no sea largo el desplazamiento.
ResponderEliminarAle, ahí está mi propuesta, Juan-L, dónde está la tuya?
Yo a lo kagafalta, si ha lugar.
ResponderEliminarYO TAMPOCO ROTO MAÑANA.
ResponderEliminarSi la cosa mejora en casa, lo mismo hago como el Chorbi, pero en vez de lycras pantalones de vender verduras.
Uno que se apunta a lo que sea.
ResponderEliminarMira que te gusta liar la cosa, Mr. Zam. Practicamente no sueltas nada en todo la semana (que seguro que si que se habran soltado muchas mas cosas por otras vias), y entras para soltar tu ultima frase. Bien que lo veo, bien....
ResponderEliminarYo lo de Biar lo veria perfecto. Lo que pasa, es que del recorrido de la ultima ruta que hicimos, no me acuerdo muy bien. Y de la parte que no hicimos, pues logicamente imposible.