Ja fa més de vuit anys que junts ens organitzàrem davant la possibilitat de prohibir-nos circular per les sendes, o el que és el mateix: deixar sense sentit el ciclisme de muntanya.
En realitat no ens fa mal que algunes persones pensen de manera distinta a nosaltres. Que va!, en este món hi té que haver diversitat d'opinió, i totes per contràries que siguen, han de respectar-se. Als ciclistes de muntanya el que més ens dòl, és que ens estiguen calificant com a "agressors" de la muntanya.
Efectivament el nostre cognom ho diu tot: "de muntanya". Som muntanyers, per damunt de tot. La nostra ferramenta per a gaudir de la muntanya i accedir a ella és la bicicleta, com per a altres és el piolet, la corda, els prismàtics, o les botes de trekking.
Ens hem meravellat veient com cau el capvespre estiuenc allà amunt del Maigmó, mentre el llevant ens refrescava la cara. Ens hem sentit orgullosos de la nostra terra al vore aparèixer repentinament el Portell de l'Infern, en un escenari encisador que mereix sempre una bona parada. Ens quedàrem bocabadats al bell mig del Caroig, mentre els mascles de cabra salvatge es disputàven la descendència, i ploràrem d'impotència aquells durs dies de finals de juny i principis de juliol del 2012, als fronts de foc que venien d'Andilla i Cortés de Pallàs.
Som la gent que estàvem en la plaça de Pego el maig passat, mentre es cremàven les Valls de la Marina Alta, som qui any rere any demanem a Conselleria i els nostres ajuntaments planters de carrasca i llentiscle cada "Dia de l'Arbre". Els mateixos que toquem al Seprona al vore un àguila de panxa blanca electrocutada amb les potes encollides mentre ens envaeix la ràbia, i els qui als dinars del diumenge comentem en taula que els pinars s'assequen per un escolití anomenat Tomicus.
Som gent dels pobles i ciutats de tot el territori valencià. Ens guanyem la vida en milers d'ocupacions dintintes, però ens uneix una mateixa passió, la bici, que més que un esport, és per a nosaltres una forma de vida, que procurem transmetre als nostres fills i filles, com la millor manera d'acostar-se a la Natura.
Nosaltres som ciclistes de muntanya. Coneixem els passos més angostos del Túria, la espectacularitat de la Serrella, quant de ben feta està la senda dels Enginyers, la visió de la Mediterrània des del Garbí amb la claror d'un mestral... però també que estem de pas a la muntanya, que cal eixir de l'aigua quan es banyes al toll del riu Carbo, al vore vindre a la merla d'aigua amb menjar per al seu niu, per tal de no molestar a qui realment hi viu allí, i que hem de cedir el pas a senderistes i cavallistes.
Amb internet i amb els nostres diners, hem vertebrat el territori molt millor del que ho fa l'Administració Pública. Els milers de ciclistes ens hem conegut en centenars d'encontres. Els alacantins han fet seua la Mola Garumba, els castellonencs la vessant Nord del Benicadell, i els valencians s'han rendit als encants del Puig Campana.
Volem un territori viu, un espai on conviu la cultura rural, la saviesa popular, i la tradició arrelada a la terra. I ho fem amb bici, el nostre vehicle per a conéixer i estimar les nostres muntanyes.
Ningú mai podrà dir que se les estima més que nosaltres. Si de cas, igual que nosaltres.
Els ciclistes entenem que caminants, escaladors, boletaires, caçadors, pastors i llauradors, tots formem part d'un mateix col·lectiu, que no és cap altre que el de la gent que s'estima la Natura, que la viu, la coneix i va a ella sempre que pot.
Prohibir-nos amb lleis el lliure accés a la muntanya, ens fa pensar quan d'injusta pot resultar la nostra Administració, que ens fa sentir com a delinqüents, com a extranys dins de la nostra pròpia casa.
Malgrat tot, els ciclistes de muntanya estarem ahí per a col·laborar en tot allò que ens demanen, arrimant el muscle amb tothom, per a fer de la nostra Terra el paisatge armònic que configuraren tantes i tantes cultures.
Però també estem preparats per si el sender se'ns posa costera amunt, ja que ningú millor que els ciclistes sabem la duresa que aguarda el viatge, que pot resultar llarg, però que sempre hi haurà un horitzó que ens meravelle, una muntanya que valga la pena, i un sender que ens transporte mentalment a un estat amb plena simbiosi amb el medi.
Potser qui ens vol fer fora de les sendes no arribe ni tan sols a imaginar, el que es sent damunt d'una bici de muntanya, una sensació molt pròxima a la que ens va descriure el nostre Joan Pellicer: "ésser fidel a la saba de la terra que t'ha vist créixer i estimar la seua mar i les seues muntanyes, els seus boscos i rius, capcers i avencs, valls i planes, com formant part del propi cos i de la pròpia ànima. Èsser només el batec d'aqueixa saba".
Som ciclistes de muntanya.
Entradas
